Els objectius de la Fundació es concreten en mantenir viva la memòria d'Ernest Lluch, el seu pensament i la seva obra; així com en fomentar el diàleg entre els ciutadans de Catalunya, Espanya i Europa.

Vols estar informat/da?

Per a rebre informació sobre les activitats de la fundació, dona't d'alta al Butlletí digital »

13 línies

« índex

Fabià Estapé i Ernest Lluch


  • EstapeiLluch.jpg
Fabià Estapé ens ha deixat i tothom n'ha parlat. Va ser una figura important i, a més, molt popular. Entre les moltes coses que es poden dir de Fabià Estapé volem però destacar ara que va ser, des del 2002 fins dimarts passat, el president de la Fundació Ernest Lluch. Les raons d’aquesta presidència eren clares: la gran vinculació entre els dos, de professor i alumne i el lloc preeminent que ocupà Estapé en la vida acadèmica i personal de Lluch. Després de la mort tràgica de l’Ernest li vam demanar al Dr. Estapé d’encapçalar la Fundació i ho acceptà immediatament amb un entusiasme desbordant, com era d’esperar.

La relació des de la Universitat entre les dues figures, molt coneguda per la gent del gremi, va ser d’una gran intensitat. Es evident que no es pot explicar la trajectòria intel•lectual de l’Ernest Lluch sense tenir en compte la influencia decisiva d’Estapé. Li dirigí la tesi doctoral, i li insuflà el cuc de l’interès per la historia del pensament econòmic. I Lluch va seguir fil per randa les seves lliçons en aquest camp, des dels clàssics, Smith, Ricardo o Marx als seus consells d’obertura cap a Schumpeter, Galbraith o Hirschman així com els italians, acabant Lluch, al cap dels anys essent el millor especialista en la historia del pensament econòmic, com li reconeixia Fuentes Quintana. Sense Estapé això no hagués estat possible.

L’admiració de Lluch per Estapé era universal. En el mateix any del seu assassinat l’Ernest destacava la “llegenda Estapé” i front als que, com Porcel parlaven dels aspectes externs de la figura d’Estapé Lluch insistia en la seva solidesa erudita, en les hores d’estudi, les lectures constants, la seva dedicació universitària, “els 34.500 estudiants que passaren per les seves classes”. Amb els anys, la col•laboració estreta entre els dos homes tingué alts i baixos i moments de distanciament. Però tornaven a ser-hi, impel•lits per una estranya força d’amistat i de competició intel•lectual. Es curiós el paral•lelisme que es pot establir entre les dues trajectòries: Estapé professor, acadèmic, polític, divulgador; Lluch, professor, acadèmic, polític, divulgador. Els dos, separats per una generació van fer quasi el mateix: escriure uns quants llibres, una pila d’articles acadèmics, donar milers de classes, estar en altes responsabilitats polítiques (en el temps que els tocà) ser líders d’opinió en articles constants, en tertúlies populars, militar apassionadament en el barcelonisme. Eren ben diferents, però foren prou iguals.

Estapé admirava també a Lluch. Escriví “conèixer l’Ernest Lluch és una de les grans coses que m’han passat a la vida (…) al cap dels anys ja no hi havia ni professor ni alumne, érem dos amics que apreníem l’un de l’altre amb una sana, subtil i estimulant competició de coneixements de vegades cultes i erudits i altres, per que no dir-ho, de deliciosa i espatarrant xafarderia (,,,) una de les coses més nobles per les quals he estat envejat és, senzillament per haver estat el mestre de Lluch”.
Els primers anys de la Fundació va ser molt actiu i present en actes i reunions, seguint tot el que fèiem i no parant de donar idees (que de vegades ens sobrepassaven) amb ganes sempre d’obrir-nos a nous projectes i, naturalment, de reivindicar al seu amic. Tingué la il•lusió de fer una biografia de l’Ernest i començà a preparar-la. Llavors vingueren els anys de salut més precària i no fou possible el llibre. Però tanmateix li dedicà alguns articles i un assaig en el seu discurs a la Real Acadèmia de Ciències Morales i Política que formà part d’un dels seus darrers llibres 10 grans catalans.

Ara, a la Fundació, hem perdut al President Estapé, que era un segell d’autenticitat lluquiana, d’allò millor que representava la figura de l’Ernest: la intel•ligència, el coneixement, la universitat, la política, el sentit de l’humor. Ell se sentia orgullós de la Fundació, de la seva tasca fidel al que fou i representà l’Ernest i hi volgué participar fins quan difícilment podia. Per això hem cregut oportú, en aquesta hora trista, remarcar una faceta tan lligada a la seva trajectòria com va ser la relació tan especial i fructífera amb l’Ernest Lluch i Martín.

Lluís Maria de Puig
Vicepresident de La Fundació Ernest Lluch